El text que segueix es va publicar al diari El Punt el dia 7 de juliol passat. Avui, dia 15 de setembre, he assistit, al Parlament, a una sessió en què la societat civil exposava la seva visió sobre l'antiga llei Òmnibus (avui denominada d'una altra manera) i, el sector cultural específicament, sobre els canvis que el govern de la Generalitat vol imposar. Malauradament, he vist que el text que vaig escriure fa dos mesos no és que estigui vigent, és que es queda molt curt.
En una part de la societat sembla haver-se instal·lat la idea que els qui ens dediquem a la cultura (creadors, crítics, pensadors, gestors…) vivim de subvencions, o sigui, som una mena de paràsits de l’administració. En bona mesura, el nou govern de la Generalitat ha contribuït a magnificar la idea amb la difusió del projecte de Llei Òmnibus, que només sap parlar de retallades, de finestra única, de dirigisme.
Quan el moviment dels indignats clama per un nou model de participació en les decisions públiques, el Conseller Mascarell va a la seva. Recentment, en seu parlamentària, va invocar la necessitat de modernitzar la cultura catalana, malgrat la retallada immisericordiosa del pressupost de la seva conselleria i a pesar que es resisteix a conciliar els seus plans amb les associacions del sector, com havien fet els seus predecessors. Com si el nou govern, ell i només ell, pugui marcar-nos el camí de la modernitat.
I, amb tot això, salvada sortosament la ILLC, ens queda el CoNCA. El procés de creació del Consell va ser llarg, va haver-hi ferides i damnificats, però el model és vàlid. Més encara: no hi ha hagut temps per determinar el contrari. Si hi ha defectes, que se solucionin, però la independència del CoNCA és un model molt millor que el retorn als designis del funcionariat, als vicis de l’amiguisme.
La cultura és un sector subvencionat, sí, com tants d’altres. Molts dels qui se’n queixen són dels qui s’obnubilen, als museus, amb obres del passat que no existirien si no haguessin estat subvencionades pel poder polític i eclesiàstic. Del que es tracta és que la protecció a la cultura sigui dialogada i transparent.
Joan M. Minguet
President de l’Associació Catalana de Crítics d’Art
En una part de la societat sembla haver-se instal·lat la idea que els qui ens dediquem a la cultura (creadors, crítics, pensadors, gestors…) vivim de subvencions, o sigui, som una mena de paràsits de l’administració. En bona mesura, el nou govern de la Generalitat ha contribuït a magnificar la idea amb la difusió del projecte de Llei Òmnibus, que només sap parlar de retallades, de finestra única, de dirigisme.
Quan el moviment dels indignats clama per un nou model de participació en les decisions públiques, el Conseller Mascarell va a la seva. Recentment, en seu parlamentària, va invocar la necessitat de modernitzar la cultura catalana, malgrat la retallada immisericordiosa del pressupost de la seva conselleria i a pesar que es resisteix a conciliar els seus plans amb les associacions del sector, com havien fet els seus predecessors. Com si el nou govern, ell i només ell, pugui marcar-nos el camí de la modernitat.
I, amb tot això, salvada sortosament la ILLC, ens queda el CoNCA. El procés de creació del Consell va ser llarg, va haver-hi ferides i damnificats, però el model és vàlid. Més encara: no hi ha hagut temps per determinar el contrari. Si hi ha defectes, que se solucionin, però la independència del CoNCA és un model molt millor que el retorn als designis del funcionariat, als vicis de l’amiguisme.
La cultura és un sector subvencionat, sí, com tants d’altres. Molts dels qui se’n queixen són dels qui s’obnubilen, als museus, amb obres del passat que no existirien si no haguessin estat subvencionades pel poder polític i eclesiàstic. Del que es tracta és que la protecció a la cultura sigui dialogada i transparent.
Joan M. Minguet
President de l’Associació Catalana de Crítics d’Art
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada