Passa al contingut principal

FERRAN MASCARELL I EL CoNCA. REFLEXIONS URGENTS


Davant de la dimissió quasi unànime dels membres del plenari de l’actual Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), el conseller Mascarell ha dit, segons recullen els mitjans, que la seva obligació és fer política cultural, "es lógico que los que hacemos políticas públicas podamos participar en la definición de esas políticas públicas", sembla que ha afirmat. Voldria fer dues reflexions d’urgència. La primera: segons aquesta visió tan utilitària de la democràcia, com que ell ara mana, canvia les lleis segons els seus criteris. Però, per la mateixa regla, el pròxim Conseller de Cultura podrà tornar a variar aquestes lleis per fer la seva pròpia política. No? Per tant, estem sotmesos als capricis, perdó, a les polítiques dels il•luminats, ai, perdó, dels consellers que ens vagin tocant en sort. Faig broma, però la cosa és molt seriosa, quasi tràgica. Sobretot si retrocedim una mica en el temps. I aquesta és la segona reflexió. Hem de recordar que el senyor Mascarell és Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya perquè, abans que li oferissin el càrrec a ell, tres persones havien declinat l’oferiment que els havia fet el president Artur Mas. És a dir, si Imma Tubella, Rosa Maria Malet o Mònica Terribas haguessin acceptat el càrrec, ara Catalunya potser podria tenir un CoNCA més fort i decisiu, o potser l’haguessin eliminat del tot, o qui sap si haguessin decidit atorgar totes les subvencions segons un sorteig públic enmig de la plaça de Catalunya... Un cop més, riure per no plorar, la política cultural d'un país a l'atzar de les conjuntures més imprevisibles. Aquí se m’apareixen dues conclusions també d’urgència: primera, a Artur Mas la cultura li importa molt poc perquè deixa fer “polítiques públiques” al seu quart candidat malgrat que sap que bona part del sector cultural hi està en contra; i segona, el moviment dels indignats té tota la raó, aquesta democràcia és com una muntanya russa on els partits i els individus que els partits designen fan allò que volen sota la presumpta legitimació que els atorguen els vots que alguns ciutadans van dipositar en una urna una tarda assolellada (o molt emboirada) de diumenge.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

JAVIER MARÍAS, ¿DÓNDE ESTABAS CUANDO TE NECESITÁBAMOS?

El problema español está tocando fondo. Digamos que el proceso soberanista en Cataluña está provocando que todos tengan que pronunciarse. Sí, ahora ya es el momento de tomar posiciones porque los que pensaban que eso del “derecho a decidir” era un ligero tactismo de los partidos políticos están comprobando su error. Si hubiesen vivido en Cataluña se habrían dado cuenta de que, desde el 11 de septiembre de 2011, los partidos políticos están rezagados respecto a la sociedad catalana. Se habrían dado cuenta, no tanto en la Cataluña interior, mayoritariamente catalanista de siempre, sino en el antiguo “cinturón rojo”, dónde yo vivo, en esos feudos tradicionalmente socialistas (por dejación de los viejos “psuqueros”, por cierto), esos en los que gente como el alcalde Antonio Balmón luce un espíritu claramente antidemocrático, de que en los últimos tiempos ha crecido superlativamente el desencanto —o la rabia— hacia las políticas que el Estado español ha desplegado en Cataluña y sobre lo

LA CULTURA A TV3: PITJOR QUE FRIVOLITAT!

“Si la gent vol veure només les coses que  poden entendre, no haurien d'anar al teatre:  haurien d'anar al lavabo.” (Bertolt Brecht) Fa pocs dies, TV3 va dedicar el seu programa La meva a repassar els programes que el canal havia dedicat a temes culturals. I, abans de recordar emissions mítiques de la seva història, com Arsenal o Música per a camaleons , va donar la veu a algunes de les persones que, en els darrers temps, han tocat temes culturals a la pantalla de la televisió catalana. Per començar, el presentador del programa, Roger de Gràcia, entrevistava la periodista Bibiana Ballbè i li preguntava com es defensava quan l’acusaven de frivolitat en la manera que té de presentar la cultura al mitjà televisiu. Voldria reproduir algunes de les frases que la Ballbè diu en aquest moment de l’emissió: “Ho tinc tan clar”, “la resposta és tan fàcil”, ”la millor manera de parlar de cultura és fer-ho de forma entretinguda”, “estem a la tele i les coses han de ser bonique