Passa al contingut principal

JORDI JANÉ I LA CRÍTICA DE CIRC A CATALUNYA





Podria semblar un funeral, i aquest text una necrològica, però no és pas cert: en Jordi Jané és viu, molt viu. Però el diari on exercia la crítica circense des de fa trenta-quatre anys (34!!!, posem-hi signes d'admiració compulsivament) li impedeix que continuï desplegant la seva professió. Motius ideològics? En Jordi ha traspassat alguna frontera deontològica? No, senyores i senyors, la raó per la qual ell (i suposo que d'altres escriptors) ha estat apartat de les pàgines del diari El Punt Avui és que la direcció d'aquella empresa ha decidit prescindir de col·laboradors externs. Ell mateix ho explica en el que, si ningú ni hi posa remei, serà el seu últim article en aquell diari: http://www.elpuntavui.cat/ma/article/5-cultura/19-cultura/556337-dhorrors-i-amargors.html

Per tant, sembla que els motius serien econòmics. Ho escric en condicional perquè tots sabem que el que ha pagat tradicionalment el diari Avui als seus col·laboradors ha estat una misèria. En tot cas, jo no m’entretindré a refutar els arguments bastards que fan que la crisi econòmica derivi en una crisi moral, en crisi cultural de primer ordre. Tampoc se m’escapa que alguns personatges del petit món del circ català s’alegraran de la notícia. En Jané ha practicat la crítica amb criteri, i el país —i, més encara, alguna gent del sector circense català— molt sovint no sap veure més enllà de l’elogi immediat i incondicional. Allà ells amb el seu orgull limitat. Per cert, els qui interpretin aquest post meu com a un simple acte d’amistat, tornaran a cagar-la, amb perdó. Perquè és tan cert que ell i jo som amics, per això he posat aquesta fotografia del Primer Festival de Pallasses d’Andorra, el maig de 2001, com que m’he barallat per qüestions professionals amb poca gent amb el fervor i la ràbia amb què ho he fet amb en Jordi. Però aquesta no és la qüestió, això no va d’afers provinents de l’ego.

Aquí, el que és necessari emfasitzar és que la trajectòria professional de Jané com a crític i analista de circ ha anat en paral·lel a la pròpia història del circ a Catalunya. I que els seus textos i les possibles polèmiques que hagin generat han ajudat, i molt, a dignificar una pràctica artística. I a fer-ho, alhora, amb una preocupació especial perquè aquesta pràctica artística esdevingués una part consubstancial de l’engranatge cultural català. Qui no vulgui veure que la seva contribució ha estat fonamental en diversos fets com la creació de l’APCC (Associació de Professionals del Circ de Catalunya), el fet que el circ obtingués un reconeixement individualitzat en els premis nacionals de cultura del país, en què les institucions culturals preparessin exposicions i publicacions sobre la matèria..., qui no vulgui acceptar, deia, que en totes aquests coses i en moltes d’altres, la seva contribució ha estat cabdal, és que és un miserable.

Això, però, no vull que sigui el to d’un text necrològic. M’espanta que, un cop més, el silenci d’un país, de la seva gent, deixi passar la situació sense queixar-se, sense buscar solucions. Que la direcció del diari El Punt Avui reconsideri la qüestió, que un altre diari català s’apressi a demanar la col·laboració de Jordi Jané, que la Junta Directiva de l'APCC demani explicacions... no sé exactament què hem de fer, ho confesso, aquesta època ens està sumint en la més absoluta perplexitat. Sembla que vivim en "la comoditat de la misèria", és a dir, anem considerant que les coses que passen només són petites gotes de pluja. Però a la cultura catalana li estan caient tantes gotes que ens estem ofegant sense adonar-nos-en. I per bé que el circ, tradicionalment, ha estat foragitat dels fastos de l'alta cultura, és una part indestriable de la cultura catalana crítica que neix amb la transició. I en Jordi Jané n'és el màxim exponent en la part teòrica, reflexiva i crítica.

Comentaris

  1. RAMON MUÑOZ FARRENY (BARCELONA)
    KAROLI

    Ès un dia molt trist ,quan a un art se li priva dels seus critics i de les seves reflexsiones, és que no anem per bon camí ,jo diria que és el principi de la fi ,qui posara sobre el paper les impressions que a tots ens culturizan ,senyor director, és com si a vostè li llevessin la tinta de les seves maquines i el seu periodic sortis sense lletres, els critics
    son necessàris ja que et fan pensar.

    Gràcies Jordi Janè
    pel teu treball en bé del circ tants anys de lluita en bé del circ és injust que acabin axi fa uns dias en el blog a mi m' agrada el circ ja
    publiquica un comentari preguntanme el perquè de tanta absència en la premsa sobre circ ,em dol i el que et puc dir és que tens un blog a la teva disposicio per continuar amb el teu treball , si ho comprenc no sera el mateix però el que és injust és fer callar a les persones la llibertat de Expresio és lo ultim que ens poden treura,

    gràcies Jordi i Sr director hi ha altres parts de la seu periodic que les podria suprir i fer la vida mes alegre als de mes.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

JAVIER MARÍAS, ¿DÓNDE ESTABAS CUANDO TE NECESITÁBAMOS?

El problema español está tocando fondo. Digamos que el proceso soberanista en Cataluña está provocando que todos tengan que pronunciarse. Sí, ahora ya es el momento de tomar posiciones porque los que pensaban que eso del “derecho a decidir” era un ligero tactismo de los partidos políticos están comprobando su error. Si hubiesen vivido en Cataluña se habrían dado cuenta de que, desde el 11 de septiembre de 2011, los partidos políticos están rezagados respecto a la sociedad catalana. Se habrían dado cuenta, no tanto en la Cataluña interior, mayoritariamente catalanista de siempre, sino en el antiguo “cinturón rojo”, dónde yo vivo, en esos feudos tradicionalmente socialistas (por dejación de los viejos “psuqueros”, por cierto), esos en los que gente como el alcalde Antonio Balmón luce un espíritu claramente antidemocrático, de que en los últimos tiempos ha crecido superlativamente el desencanto —o la rabia— hacia las políticas que el Estado español ha desplegado en Cataluña y sobre lo

LA CULTURA A TV3: PITJOR QUE FRIVOLITAT!

“Si la gent vol veure només les coses que  poden entendre, no haurien d'anar al teatre:  haurien d'anar al lavabo.” (Bertolt Brecht) Fa pocs dies, TV3 va dedicar el seu programa La meva a repassar els programes que el canal havia dedicat a temes culturals. I, abans de recordar emissions mítiques de la seva història, com Arsenal o Música per a camaleons , va donar la veu a algunes de les persones que, en els darrers temps, han tocat temes culturals a la pantalla de la televisió catalana. Per començar, el presentador del programa, Roger de Gràcia, entrevistava la periodista Bibiana Ballbè i li preguntava com es defensava quan l’acusaven de frivolitat en la manera que té de presentar la cultura al mitjà televisiu. Voldria reproduir algunes de les frases que la Ballbè diu en aquest moment de l’emissió: “Ho tinc tan clar”, “la resposta és tan fàcil”, ”la millor manera de parlar de cultura és fer-ho de forma entretinguda”, “estem a la tele i les coses han de ser bonique