Passa al contingut principal

APLAUDIMENTS PER LA PERVERSIÓ



Fa uns dies llegia el dietari de Witold Gombrowicz, un autor que sempre m’ha fascinat. I em vaig topar amb un fragment que em va captivar. Relata un concert de piano de Brahms que havia escoltat en el seu exili argentí; un concert difícil, “la perfecció del pianista no permetia concentrar l’atenció en Brahms, i la perfecció de Brahms no permetia concentrar l’atenció en el pianista”, diu. A la fi, però, el pianista i Brahms havien arribat al final i l’escriptor polonès descriu així la reacció de l’audiència:

"Aplaudiments. Aplaudiments dels coneixedors. Aplaudiments dels afeccionats. Aplaudiments dels ignorants. Aplaudiments gregaris. Aplaudiments provocats pels aplaudiments. Aplaudiments que s'alimentaven d'aplaudiments, que s'apinyaven sobre els aplaudiments, que s'excitaven, que s'evocaven mútuament - i ja ningú no podia estar-se d'aplaudir, perquè tothom aplaudia."

Els “aplaudiments gregaris”, diu Gombrowicz; ho trobo un concepte genial, ja sigui si veiem allò que pot —o sol— succeir en les arts escèniques o en els concerts de música, ja sigui si ho apliquem a la vida social, al comportament ciutadà davant de la política.

Molt em temo que un dels grans problemes que arrosseguem en aquets moments a la nostra societat és el dels aplaudiments gregaris; la conseqüència d’aquells que, no solament van acceptar la perversió, sinó que la van aplaudir, ja fos de manera explícita i airada ja fos a través dels vots que van atorgar als perversos. Estic tan indignat com el que més amb la injustícia del sistema, l’allau de les darreres setmanes no pot ocultar l’evidència: la corrupció de quasi tots (i aquest “quasi” adquireix, ara, un valor absolut per als qui no hi ha caigut); que el Parlament miri abans cap als bancs que cap als ciutadans molts dels quals, indefensos, es lleven la vida; l’ancoratge dels partits polítics en la seva prevalença perquè no es pugui produir un acte democràtic (el dret a decidir que tot individu i tota comunitat hauria de tenir); aquest acte final d’espionatge que, si no fes vomitar, seria una mala comèdia…

Estic molt indignat, sí, perquè l’evidència de la perversió ja hi era abans, no calia esperar a què la merda comencés a surar i ens empastifés a tots, fins i tot a aquells que mai no vam aplaudir els corruptes, els cràpules, els ignorants, els mediocres, els antidemòcrates disfressats, els espies d’astracanada, els perversos de tota condició…

Hi haurà un dia en què, quan acabi un concert, només aplaudiran els convençuts, els entusiasmats, però la resta d’espectadors es mantindrà impàvid, no es deixarà contagiar i es resistirà a l’aplaudiment fàcil, a l’aplaudiment gregari. I, aleshores, els corruptes, els antidemòcrates disfressats, els mediocres, els perversos de tota condició s’enfonsaran en la misèria. I podrem oblidar-los per sempre.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

JAVIER MARÍAS, ¿DÓNDE ESTABAS CUANDO TE NECESITÁBAMOS?

El problema español está tocando fondo. Digamos que el proceso soberanista en Cataluña está provocando que todos tengan que pronunciarse. Sí, ahora ya es el momento de tomar posiciones porque los que pensaban que eso del “derecho a decidir” era un ligero tactismo de los partidos políticos están comprobando su error. Si hubiesen vivido en Cataluña se habrían dado cuenta de que, desde el 11 de septiembre de 2011, los partidos políticos están rezagados respecto a la sociedad catalana. Se habrían dado cuenta, no tanto en la Cataluña interior, mayoritariamente catalanista de siempre, sino en el antiguo “cinturón rojo”, dónde yo vivo, en esos feudos tradicionalmente socialistas (por dejación de los viejos “psuqueros”, por cierto), esos en los que gente como el alcalde Antonio Balmón luce un espíritu claramente antidemocrático, de que en los últimos tiempos ha crecido superlativamente el desencanto —o la rabia— hacia las políticas que el Estado español ha desplegado en Cataluña y sobre lo

LA CULTURA A TV3: PITJOR QUE FRIVOLITAT!

“Si la gent vol veure només les coses que  poden entendre, no haurien d'anar al teatre:  haurien d'anar al lavabo.” (Bertolt Brecht) Fa pocs dies, TV3 va dedicar el seu programa La meva a repassar els programes que el canal havia dedicat a temes culturals. I, abans de recordar emissions mítiques de la seva història, com Arsenal o Música per a camaleons , va donar la veu a algunes de les persones que, en els darrers temps, han tocat temes culturals a la pantalla de la televisió catalana. Per començar, el presentador del programa, Roger de Gràcia, entrevistava la periodista Bibiana Ballbè i li preguntava com es defensava quan l’acusaven de frivolitat en la manera que té de presentar la cultura al mitjà televisiu. Voldria reproduir algunes de les frases que la Ballbè diu en aquest moment de l’emissió: “Ho tinc tan clar”, “la resposta és tan fàcil”, ”la millor manera de parlar de cultura és fer-ho de forma entretinguda”, “estem a la tele i les coses han de ser bonique