Ves al contingut principal

LA CULTURA A TV3: PITJOR QUE FRIVOLITAT!


“Si la gent vol veure només les coses que 
poden entendre, no haurien d'anar al teatre: 
haurien d'anar al lavabo.” (Bertolt Brecht)

Fa pocs dies, TV3 va dedicar el seu programa La meva a repassar els programes que el canal havia dedicat a temes culturals. I, abans de recordar emissions mítiques de la seva història, com Arsenal o Música per a camaleons, va donar la veu a algunes de les persones que, en els darrers temps, han tocat temes culturals a la pantalla de la televisió catalana. Per començar, el presentador del programa, Roger de Gràcia, entrevistava la periodista Bibiana Ballbè i li preguntava com es defensava quan l’acusaven de frivolitat en la manera que té de presentar la cultura al mitjà televisiu. Voldria reproduir algunes de les frases que la Ballbè diu en aquest moment de l’emissió: “Ho tinc tan clar”, “la resposta és tan fàcil”, ”la millor manera de parlar de cultura és fer-ho de forma entretinguda”, “estem a la tele i les coses han de ser boniques”, “la cultura no vol dir una cosa gris, avorrida i difícil de digerir, al revés, fem-la entretinguda, fem-la atractiva, fem-la sexi i molta més gent s’interessarà per la cultura”, “des de quan la tele és profunda?, la tele és un mitjà súper ràpid, híper ràpid, tu estàs fent servir la tele de finestra”…

En si mateixes, aquestes frases no són, aparentment, cap despropòsit. No conec ningú del món de l’art i de la cultura que tingui la voluntat de fer productes grisos i avorrits; no conec ningú dels qui ens dediquem a l’àmbit de la cultura (artistes, pensadors o docents) que no pretengui fer arribar la creació i la història de la creació artística al màxim número de gent possible. El debat, però, no es pot reduir a aquest argument tan simplista segons el qual el món de la cultura estaria poblat per éssers que es refocil·len en la seva impenetrabilitat i, per tant, en la seva incomprensió generalitzada i, aleshores, haurien d’actuar periodistes moderns que vindrien a alliberar a la societat dels presumptes elitistes. Quan la Bibiana Ballbè diu que s’ha de parlar de la cultura d’una forma entretinguda, a què s’està referint, exactament? Bertolt Brecht, amb una frase de qui he encapçalat aquest text, deia també que l’art, quan és bo, sempre és entretingut. Entretenir-se vol dir passar-s’ho bé, però no tots ens ho passem bé de la mateixa manera, no tots consumim la mateixa cultura ni ens agraden les mateixes coses. Uns llegeixen Baudelaire o Foix; uns altres llegeixen Carner o cançons populars; uns altres es miren les revistes de moda; i uns quants només llegeixen els horòscops... o res de res. És evident que el concepte d’entreteniment per Brecht no és el mateix a què es refereix la periodista catalana.

Estic d’acord amb ella quan diu que la cultura no ha de voler dir una cosa gris, avorrida i difícil de digerir. Però tampoc vol dir el contrari, com ella transmet en els seus programes. Una cosa és divulgar i una altra és banalitzar. L’art i la cultura sempre han demanat un esforç dels seus consumidors; l’art, en les societats modernes, ha deixat o hauria d’haver deixat de tenir aquell component de delectança pel poder (el monarca o el burgès o el sacerdot que encarrega un quadre per a la seva pròpia fruïció). Una de les coses que moltes persones no entenen és que una de les grans missions de la bona cultura, sobretot en èpoques de crisi material i espiritual com la nostra, és enfrontar-nos a la crisi, a les crisis, no fugir d’elles, ni entretenir-nos en el sentit més alienant del terme. És el que Brecht volia dir amb la seva sentència: qui no vulgui esforçar-se amb el consum cultural, qui vulgui que li donin tot mastegat, ensucrat, amb estil estetitzant... només li queda l’opció del wàter. Després, podem intentar fer pedagogia, procurar donar instruments perquè els qui volen fer l’esforç d’apropar-se a la cultura no en surtin desafectes. Però no és fàcil i ningú del sector ho té clar, encara que la Ballbè ho afirmi amb aquesta sorprenent rotunditat.


Intueixo que el problema més greu no és que, al meu entendre, hi hagi una clara distància entre com entén la cultura la periodista (i els directius d’una televisió pública que permeten i impulsen aquesta concepció) i com l’entén una altra part de la població. No serà que el primer trencament sorgeix de la pròpia concepció de la televisió com a mitjà? En el mateix programa de l’altre dia, la realitzadora Mai Balaguer fa una afirmació que hauria de passar als annals dels frívols, aquells que donen importància a les coses vanes, que no valen la pena. Em refereixo a aquell instant en què, referint-se a la presència de la cultura a la televisió, deixa caure el següent: “el més important no és què dius, sinó com ho dius”. L’atreviment no té límits. Cal fixar-se que aquest argument és el mateix que fan servir alguns defensors de la televisió escombraria: la televisió és banal en si mateixa, no és important el que s’hi vegi, sinó que cal captar l’atenció de l’espectador sigui com sigui. Sempre a la recerca bastarda de l'audiència.

No, per mi la televisió no ha de mostrar necessàriament coses boniques, com afirma la Ballbè. La televisió és una eina de la cultura del nostre temps, amb les seves pròpies especificitats, diferents a les d'un llibre, d'una pintura o d'una peça musical. Però també és cultura i ha de servir per entretenir-nos en uns moments (i tant que sí), però també per formar-nos, per generar esperit crític en els joves, fins i tot, si em deixeu ser utòpic, per ajudar a transformar la societat. La televisió és, efectivament, una finestra, una representació, com ho ha estat sempre l’art; però un altre cop, torno a Brecht l'art no és un mirall per reflectir la realitat, sinó un martell per donar-li forma. Per a fer-ho, la cultura ha de tenir un pes decisiu en la programació televisiva; no com ara, en què els programes mai s’emeten en hores de màxima audiència i, a sobre, quan poden ser vistos, estan regulats per aquesta concepció esteticista: no és important què escoltem, sinó que la imatge sigui súper-híper-mega... “guai”.

Jo no hi ha massa coses que tingui clares, però n’hi ha una que veig meridianament objectiva: quan algú diu que la manera de presentar la cultura a la televisió és fer-la sexi, està sent frívola. Jo crec que alguna cosa més greu que frívola i tot...


Comentaris

  1. Totalment d'acord. Afegiria que el concepte sexi a TV3 està relacionat amb la imatge de Bibiana Ballbè, per tant, està clar que no hi ha martells que colpegin res, sinó manetes fines i delicades que acaronen la cultura com si fos un gatet o alguna altra cosa. Entreteniment i reflexió sembla que no poden anar junts. Entreteniment està lligat segons ells a la capa més superficial de les coses. Aprofundir en qualsevol tema, debat o el què sigui és una feina molt dura que li volen estalviar a l'espectador al qui tracten d'incapaç per fer aquesta tasca. Felicitats pel blog.

    ResponElimina
  2. Dir això d‘una graella on hi ha ‘Opera en texans‘, ‘En clau de vi‘, ‘Anima‘, ‘la Sonora, Cinema3... sí que és frívol.

    ResponElimina
  3. força d'acord amb el que dius i exposes. Jo consumeixo televisió que crec que em pot aportar coneixement, reflexió, mirades sobre un tema, altaveu de persones que saben sobre la materia. i crec que hi ha bons periodistes culturals a Catalunya i que la Bibiana Ballbé esta sobrevalorada. Pot ser per l'impacte que te a les xarxes culturals...

    ResponElimina
  4. Molt d’acord també amb el que es diu aquí.
    En d’altres programes culturals de TV3 o el 33, dels programes que fan ara o dels que havien fet, els conductors i participants d’aquests programes sovint t’expliquen i t’aporten visions o coses noves que et fan agafar ganes de llegir, veure, escoltar, admirar, ... de les coses que parlen. S’han fer programes de cultura força bons i interessants. Les aportacions i les maneres de fer de la Bibiana Ballbè a mi o m’aporten gran cosa, si no tot el contrari, sovint penso que allò que explica o comenta no val gens la pena. No sé si la culpa és d’ella, dels guionistes o dels directors dels programes, però és així.

    ResponElimina
  5. Molt d'acord. Quan el vaig veure, no podia creure el que veia i sentia....poques oportunitas que hi han per parlar de la cultura a la tele i trobar-te aixó...fa mal.

    ResponElimina
  6. M'agrada molt una cosa que has apuntat: que l'art i la cultura sempre han requerit un esforç per part dels consumidors. Malauradament, en una societat de la informació on tot va massa de pressa i on qualsevol cosa és efímera, ens hem oblidat d'aquest esforç. Ens baixem discografies i filmografies amb un sol clic, amb l'únic objectiu d'acumular cultura i presumir-ne, però no la interioritzem -entre d'altres coses, perquè abans d'haver-ne tingut temps ja estem enfeinats fent un altre clic-. És més, ens hem tornat tan còmodes que busquem el plaer immediat. Només cal mirar les pel·lícules més taquilleres per observar que cap -o gairebé cap- d'elles convida a la reflexió o a l'anàlisi. Totes són productes perfectament calculats per a tenir-nos entretinguts durant el temps que sigui i, a poder ser, consumim força crispetes. La música de masses també. No hi ha risc, sinó patrons i fòrmules reciclades de mil i una maneres. El problema és que qualsevol producte cultural que vagi més enllà d'aquests patrons, qualsevol cosa que requereixi un mínim d'esforç, l'acabarem llençant i passant a una altra cosa que ens sembli més digerible. Com qui canvia de canal televisiu quan s'avorreix amb allò que està veient. Potser per això, perquè les audiències pesen més que la pròpia cultura, la nostra televisió necessita revestir aquesta última com a sexi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'art i la cultura no han de requerir ESFORÇ, han de provocar emoció i sentiments, i aquests poden anar lligats a ètiques i opinions i visions del món que ens facin avançar o provocar PLAER perquè ens IL·LUMINEN, ens fan ENTENDRE LA VIDA, no una ACUMULACIÓ DE DADES. Escolto música de la mateixa manera quan poso un vinil que quan faig clic a l'ordinador. FINS I TOT HE DE DONAR GRÀCIES EL RANDOM DE YOUTUBE que m'ha fet descobrir coses MERAVELLOSES. Quan dius "ens hem tornat tan còmodes", és que abans tothom era superculte, enciclopèdic o analític? De quina època parlem? A quina Arcàdia Daurada abans tot era millor pel que fa a la cultura? Tenim dades de que abans és llegia més? És més important llegir que dibuixar o saber fer mil i un punts per fer jerseis, amb estampats increïbles?

      Elimina
    2. Crec que la frase de MAI BALAGUER: “el més important no és què dius, sinó com ho dius”, no s'ha interpretat bé. A veure si jo em puc explicar sense que hi hagi mals entesos. ALHORA DE COMUNICAR, quan has de comunicar el TEU MISSATE, i aquí estem donant per entès que volem explicar algo que ens importa, i per tant, ho volem comunicar, “el més important no és què dius, sinó com ho dius”, perquè hi ha certes coses que gairebé tota la humanitat ha dit en algun moment, com "t'estimo" i la "gràcia, l'originalitat, la personalitat" és que cadascú trobi la manera com explicar-ho que sigui més SINGULAR. MILERS I MILERS D'ARTISTES HAN FET CANÇONS D'AMOR, i els veritablement interessants són els que ho diuen d'una manera única, com GAINSBOURG, que de coses sexys en sabia una estona, i les dèia molt especialment. UN PETÓ sempre és UN PETÓ i en la història de l'art "l'important és com ho dius” com RODIN, COM BRANCUSI... i mira SEGUEIX SENT UN PETÓ.

      P.S: "Sempre a la recerca bastarda de l'audiència" és una expressió feta servir en moltes ocasions de comunicació, m'atreviria a dir un tòpic, tan en el contingut com en la forma.

      Elimina
  7. Hi ha dues persones a TV3 i Cat Radio que sempre hi son malgrat el seu pessim nivell, la Maria de la Pau Janer i la Bibiana Ballbé. Es una llàstima que tinguin aquests privilegis quan hi ha tanta gent bona i interessant per escoltar!

    ResponElimina
  8. Mercè, jo afegiria a la Empar Moliner... Sobre la Bibiana he de reconèixer que vaig tenir la mala sort que només he vist un programa del Bestiari... Un en què "entrevistava" al fotògraf Jaume de la Iguana. Van estar tot el programa lligant, no em sembla malament que vulguin festejar, però que no ho facin amb els calers de la televisó pública i amb el pretext de la cultura "divertida"...

    ResponElimina
  9. Em sap molt greu que ens aquests debats la cultura quedi limitada a les arts, crec que la ciència és una part important de la cultura actual i ningú no la reivindica. Una autèntica llàstima.

    ResponElimina
  10. No puc amb la Ballbé i amb tota la gent que l'ha col.locada al pòdium on és, taaan sexi.

    ResponElimina
  11. que espera la Ballbé a donar el salt a Tele 5, potser allà s'ho pasarà encara més be happy

    ResponElimina
  12. Trobo que el que està realment de moda és ficar-se amb la Bibiana Ballbé.

    Personalment, crec que és molt bona periodista, alegre, espontanea i molt natural. Sembla que pel fet que sigui una noia guapa i li agradi vestir a la moda ja desmereix tota la feina que fa. A mi sempre m'ha agradat molt el "Silenci" i el "Bestiari I·lustrat" la trobo molt natural com interactua amb els convidats i m'agrada com fa les entrevistes , que més que entrevistes, semblen converses de tu a tu.

    El que també està molt de moda a tv3 com a presentador és el Roger de Gràcia i encara no he sentit ningú qüestionar la seva feina, i que consti que també m'agrada com treballa el Roger, però veig una certa mania cap a la Bibiana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Marta, no no crec que sigui veritat això que dius, jo no la conec gaire perque per sort no tinc tv però vaig començar a escoltar l'entrevista que li feia a l'Albert Plà i practicament al principi va i li diu "tu mai has destacat gaire com a músic, oi" aquesta frase no només està fora de lloc i deixa l'entrevistat -músic!- en una posició bastant incómode, sinó que ademés denota que no s'ha preparat GENS l'entrevista. Si ho hagués fet hagués podut comprobar per l'opinió dels col·legues d'ofici que està considerat com un dels millors. Sóc músic de jazz...

      Elimina
  13. Crec que hi ha una diferència important entre jutjar i menystenir la Ballbé com a dona, i com a dona jove, "fresca" (no crec que sigue espontània) i guapa, i jutjar-la com a professional. @Marta Cartiplán, crec que vols dir quelcom semblant a què les condicions que apunto poden contaminar o fins i tot alimentar la crítica cap a ella. Sí, és un tema delicat… però, pel tot general dels comentaris, diria que la crítica va per cap a una determinada praxis. I això no ho determina ni la roba ni l'edat, sinó una filosofia, una aproximació cap a la professió que ella no té.

    ResponElimina
  14. D'acord amb en Vilito. No només l'art és cultura, sinó que també és cultura tenir una imatge de com funciona el món, i aquesta imatge la dónen la ciència i la tècnica.

    ResponElimina
  15. No ens enganyem, vivim en món on el que prima és la imatge. I si vols vendre un producte l'has de fer bonic, interessant i atraient, d'aquí rau la feina de molts publicistes que miren de fer una bona campanya per atreure el públic perquè també vivim en un món amb massa competència. Això passa en tots els àmbits, has de fer un producte, un treball que a part de tenir certa qualitat, ha de tenir una bona presentació, un bon disseny. Un producte de televisió ha de ser igual, en això es referia la Bibiana.

    Pots fer un programa sobre la història del art, i segons com l'enfoquis, pot ser la cosa més aborrida del món (no només volem dirigir-nos als amants de l'art) o pots fer-ho d'una manera molt més entretinguda.

    A mi com a professional m'agrada, és una opinió personal, es clar, hi hagut situacions com la que es va trobar amb l'Adrià Puntí que se'n va sortir molt bé i el que he dit amb el últim comentari, que trobo que és molt bona entrevistadora i sap improvisar. Molts cops veient el "Bestiari" he pensat que sembla que no hi hagin càmeres, que sigui una trobada entre la Bibiana i el convidat d'aquell programa, crea un clima molt bó. Per mi, es mereix tots els meus respectes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que es prioritzi la imatge no implica necessàriament que aquesta sigui banal, que són dos coses ben diferents; és més, cal cercar sempre l'equilibri entre aprenentatge i divertiment ("prodesse et delectare").

      Aquí el problema és que la TV és un aparell que fomenta la incultura i la tonteria. Per què? Doncs perquè en la pràctica no som la societat "super-desenvolupada" que creiem ser, ans el contrari, tals programes demostren el meu argument. Els programes televisius no tenen com a objectiu prioritari la reflexió i la cultura crítica en els ciutadans brilla per la seva absència, per tant, de tot això en resulten més esclaus ("panem et circenses").

      Recordem que TV3 està dirigida per un personatge polític, en aquest cas de CYU, i se seguiran promovent la tele escombraries perquè no els interessa crear ciutadans (com tampoc els interessava a la resta de forces que han ocupat per molts anys el Parlament). Imagineu-vos si els votants tinguessin capacitat crítica i escoltessin els discursos Masians: ningú els votaria, perquè no es fixarien en la grandiloqüència del missatge, sinó de les accions d'altres anys; llavors, la gent votaria als que farien o haurien fet una bona feina dins del govern.

      La Bibiana és treballadora pública, d'un àmbit molt ben controlat per aquests governs antidemocràtics, i per tant fa cas als seus superiors i es dedica a fer "tele escombraries", perquè sinó ho fa va al carrer ella i la resta de professionals. I com que a Catalunya ens ensenyen tan bé a l'escola i a casa, que em de ser MOLT CIVICS i SER COMPRENSIUS,... en definitiva, SER SUBMISOS, doncs clar, en comptes de plantar cara a les directrius del govern (mantenir-se aliè a les seves exigències sobre que informar i que amagar), es fan manifestacions cutres que no serveixen per res més que per sortir al carrer a fer sarau i festa a la feina. Doncs bé, gaudiu tot el que pugueu en la forma, que després en el contingut es passarà la terrible factura.

      Elimina
  16. Doncs Marta Cartiplán, si a tu "com a professional t'agrada" i és una opinió personal, permet que a mi "com a professional no em convenci gens", no per cap "moda" sinó perquè no m'agrada. La Ballbè de la primera època "Silenci?", ja fa uns quants anys, no sé si estava de moda o no, m'agradava per la posada en escena, trencadora, i perquè encara no havia deixat anar el seu ego de seductora oficial de la Corpo: allà tenien més pes els continguts que les posturetes.
    A tu potser t'agrada que crei un clima íntim amb l'entrevistat, que sembla que no hi hagi càmeres, a mi em molesta aquest joc de seducció que treu profunditat a l'entrevista. Veure com li tira els trastos al convidat em dóna ganes de dir-los que se'n vagin a un hotel, no a enganxar-me a la pantalla i seguir l'entrevista.

    ResponElimina
  17. tv3, El Periódico, Ara..com s'ho aquesta noieta per agradar a tots? la cultureta triomfa arreu, estem perduts. Comparteixo el teu article, gràcies.

    ResponElimina
  18. Todo es cultura, la cuestión es qué cultura preferimos y cual promueve TV3. Para mi, en esos programas hay una estética autoreferencial, de estilo de vida, es decir, la cultura somos nosotros haciendo esto, casi como en un anuncio de Marca, no hace falta ni ir a ver las cosas de las que hablan.
    Yo he visto programas con esta actitud y no me gustan, pero tienen su público, así que la critica es decir, para mi, que la cultura no se puede reducir a esa visión, y que de hecho hay mucha cultura fuera de esos canales. Lo radical no es pedir que cambien, es apagar la tele.

    ResponElimina
  19. «El autor como productor». Es un artículo
    que Walter Benjamin escribió en 1934 en un contexto muy político, en un círculo de estudios sobre el fascismo en París. Para Benjamin, frente a las tesis del realismo socialista, la política en el arte no tiene que ver en absoluto con los contenidos de las obras. Hacer política, cuando se es un artista, significa ocupar cierta posición en el dispositivo canónico de la estética, que es el dispositivo forma-contenido. Esto quiere decir que hay que trabajar tanto sobre la forma como sobre el contenido. Para Benjamin, la política exige siempre cruzar una frontera,cuestionar qué es lo que pertenece al arte, a la ciencia, a la filosofía... Benjamin dice explícitamente que el fotógrafo es responsable de la leyenda al pie de sus fotografías y, por tanto, ha de ser también escritor, ha de ser capaz de componer unas palabras que no dejen a su fotografía aislada en el ámbito de lo visual. Pero también denuncia la tesis recíproca: los escritores habremos dado ungran paso cuando seamos capaces de dominar los materiales de la imagen. Hay un gran desprecio por la imagen por parte de los profesionales del lenguaje, por los grandes filósofos. Kant es capaz de hablar del Vaticano sin haber estado allí nunca. "
    TEXT EXTRET DE L'ARTICLE DEL PENSADOR Georges Didi-Huberman (2011) «La exposición como máquina de guerra». Minerva, Núm.16 p. 25

    ResponElimina
  20. Crec que el tema de la discussió són els programes que parlen de cultura en un espai públic. Els programes que es critiquen a l'article serveixen d'aparador. Dediquen poc temps a cada autor. L'espectador interessat haurà de decidir si aprofundir per si mateix (possiblement amb l'ajuda d'Internet i després, si vol, pot anar a veure tal espectacle o llegir tal llibre). No és dolent que hi hagi programes-aparadors i els aparadors han d'entrar pels ulls. Per mi, que els programes-aparador siguin més o menys frívols és un tema secundari.

    El símptoma del qual parlava el Joan és que últimament els programes que parlen de cultura a la televisió pública són ÚNICAMENT programes-aparador. Jo crec que sí, que TV3 pateix aquest símptoma. O sigui, que fan falta programes que puguin tractar autors amb més profunditat. Un conseqüència d'això és que els programes dediquin poc temps a cada autor i, per tant, es poden omplir amb autors més lleugers (cosa que està bé), però, paradoxalment, també passa al revés (o sigui, és difícil fer un reportatge curt d'un autor de trajectòria robusta) i autors més complexos hi apareixen amb menys facilitat.

    Però el que és més transcendent és encertar la malaltia que provoca aquest símptoma. Està clar que es un tema de mala gestió política. L'article del Joan "atacava" sobretot els responsables de cultura que promocionen NOMÉS els programes-aparador. És clar que amb programes més profunds els autors s'haurien de pronunciar sobre temes menys superflus i no seria d'estranyar que s'haguéssim de pronunciar sobre la política cultural del país. Per tant, pensant malament, podríem entendre que els responsables de cultura volen estalviar-se les crítiques (o sigui els anàlisis) sobre la situació actual. Això és el que a mi em preocupa i, en aquest punt, estic d'acord amb el Joan.

    Tot i així, crec que actualment els espais per parlar de cultura en profunditat ja han trobat el seu lloc a Internet (Núvol, Jot Down, blogs...). Hauriem d'estar contents que els espais culturals de més profunditat existeixen i estan a l'abast de tothom. No veig perquè els programes culturals de més qualitat han d'estar en un espai públic i, molt menys, a la tele. No es pot deixar la política en mans dels polítics.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”

MANIFEST DE MI SOL PER LA INDEPENDÈNCIA

1. Jo vull la independència a pesar del govern de la Generalitat i no gràcies a ell.
2.Jo vull la independència a pesar dels estratagemes de CiU (ara PdeCAT) i dels silencis d’Esquerra (i de Llach i de Romeva i de tants d’altres).
3.Jo vull la independència gràcies a les polítiques injustes, en contra dels més desfavorits, dels successius governs d’Espanya.
4.Jo vull la independència gràcies a les polítiques catalanofòbiques que han practicat els dirigents del PSOE i del PP des dels governs estatal, autonòmic i municipal.
5.Jo vull la independència a pesar d’aquells que, des d'una suposada esquerra, diuen que s’ha de solucionar l’encaix de Catalunya en l’estat espanyol, però no han fet res per a posar-ho en pràctica.
6.Jo vull la independència gràcies a tots aquells espanyols, alguns amics meus, que van callar com a morts quan Espanya (el Parlamento i el Tribunal Constitucional) van anihilar un Estatut legal i legítim, ells que tant parlen ara de la llei.
7.Jo vull la independència grà…