“... y me quedo solo. Pensando y lamentando ser capaz de pensar.”
GIORGIO FALETTI
No m'agraden els messianismes, els dictats, les consignes, les preferències simples o simplistes! En el pensament, en l'art o en la política. Ara mateix, a Catalunya: o ets independentista o ets d'esquerres, o ets sobiranista o ets dels "altres", o veus Podemos com a una amenaça o ets unionista. Mai no m'han agradat els uniformes, ni els militars, ni els dels col·legis "pijos", encara menys les uniformitats del saber, aquesta malsana necessitat que alguns tenen de creure en algú: Mas, Junqueras, Rajoy, Pablo Iglesias... buf!; també detesto la uniformitat en el camp de la cultura, aquells que sense arguments, sense discurs, volen imposar uns gustos, sovint interessats; pitjor, encara, quan es creu en algú que no existeix, Déu, el seu presumpte fill, Mahoma o el sunsuncorda...
El món és complex, la vida ho és, encara que les televisions vulguin fer-nos creure que no hi ha tensions: la televisió nacional catalana sempre ha apostat per ocultar els problemes grossos, gairebé com un conte de fades, per això després no pot explicar l'esclat ineludible dels conflictes; les televisions espanyoles sempre burxant en l'anticatalanisme per treure un rèdit bastard o forçant la nostra mirada cap a la frivolitat. Abans, el periodisme servia per a diagnosticar els problemes i reflexionar-hi des de posicions diverses; ara, primer són els posicionaments i, després, l'aprofitament dels problemes en benefici de l'empresa. (Després, els periodistes de peu demanen perdó, però això encara fa més nefanda la seva acció.)
El món és complex, però no necessitem que ningú ens guiï com si fóssim un ramat. Jo, almenys, no vull ser un corder dòcil que es mou al dictat dels líders, siguin polítics, columnistes, directors de museus, menys encara aquests fatigants tertulians que fan veure que saben de tot. Atrevim-nos a pensar!, ja ho recomanava Horaci, ens ho va recordar Kant. No permetem que la nostra capacitat d'escollir sigui soterrada per uns individus mediocres que, en tots els camps, ofereixen un paisatge uniformitzat, sense matisos o amb matisos tan simples com ells mateixos. No fem com aquell personatge de Faletti que es lamentava de poder pensar.
La realitat és complexa. És com un mirall que ens ho distorsiona tot, però amb la nostra intel·ligència podem ser capaços de transformar-la: es pot ser independentista i voler transformar la societat, creure que la burgesia catalana (i els seus representants) és de mal fiar, que necessitem un nou Estat que ho sigui veritablement, de nou; que hem de rescatar paraules com llibertat, democràcia, cultura, ensenyament, art i tantes més que han estat segrestades pel simples; sí, hem de fer sentir la nostra veu, les nostres opcions gens uniformes en tots els terrenys, acabar amb les petulàncies petrificades que tant abunden al nostre país... i al país veí.
L'únic camí és el "sapere aude", l'atreviment de pensar amb cervell propi; el camí de l'educació, de l'art i de la cultura; el pensament desbocat per cadascú de nosaltres...
Invertim el mirall, un a un, mirem què hi queda, i decidim nosaltres tot foragitant el simplismes, els gamarussos que ens atrofien.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada