MISERACHS I ELS LÍMITS DEL COMISSARIAT D’EXPOSICIONS

Tots els mals provenen del comissari d’exposicions? Són ells els culpables que l’art hagi estat sacrificat i el poble ras ja no pugui gaudir de la puresa de l’obra virginal que l’artista va parir? Hem de prescindir dels seus serveis i enviar-los a tots a l’atur? O només hem de mantenir a aquells que es comprometin a respectar l’obra i a no projectar-hi les seves idees sovint contaminants?... Aquests dies hi ha polèmica (relativa, com sol passar en l’àmbit de la cultura, no ens enganyem) sobre l’exposició que el MACBA dedica a Xavier Miserachs, concretament al seu llibre Barcelona, blanc i negre. I en aquesta polèmica, la figura del comissari de l’exposició, Horacio Fernández, ha agafat una dimensió que m’ha portat a fer algunes reflexions.

Abans que res, però, he de dir que aquestes reflexions volen centrar-se en l’exposició en si mateixa. No se m’escapa que els projectes expositius no poden aïllar-se d’àmbits més generals. I que la mostra de les fotografies de Miserachs té, pel cap alt, dos registres que no li són —no li poden ser— aliens: primer, quines accions pensa fer el museu d’art contemporani de Barcelona per a difondre l’obra de Miserachs, que custodia i segon, més amunt encara, quines accions comunals faran les institucions catalanes que tenen tan —il·lògicament?— repartit el patrimoni fotogràfic català contemporani. Aquestes qüestions, però, pertanyen a un registre que no vull tocar, que no convé que toqui si el que m’interessa és parlar d’una exposició concreta, gairebé diria que del “display” o escenificació d’una exposició com la que m’ocupa.

1. En primer lloc, hi ha una pregunta que crec que ens hem de fer tots els que utilitzem la fotografia en el format expositiu. Quan volem ensenyar fotografies, què hem de mostrar? En el cas de la fotografia analògica, se m’acut que hi ha diverses possibilitats: podem mostrar negatius, tiratges originals d’època, tiratges contemporanis imitant el tiratge d’època, ampliacions, les imatges en suports diversos (vidre, paper, vinils...) o en les seves reproduccions en impresos d’època si això s’hagués donat... En el cas de la fotografia digital, les possibilitats sembla que siguin encara més àmplies atès que el concepte de “negatiu” (d‘origen, d’autenticitat) desapareix i les probabilitats de tiratge són igualment diverses quan als dispositius i formats on les imatges es veuen.

2. A les qüestions anteriors, que estan pensades des del punt de vista de l’emissor, de qui fa l’exposició, em sembla que és important plantejar-se què és el que veurà l’usuari de l’exposició i, de manera implícita, els qui veuran aquelles fotografies que hem col·locat en el nostre recorregut. És a dir, el públic. Fa un any, aproximadament, quan Fèlix Fanés i jo mateix vam inaugurar l’exposició “Barcelona, zona neutral 1914-1918)” a la Fundació Joan Miró, vam insistir davant de la premsa i en les visites que fèiem que havíem optat per ensenyar les fotografies en el seu format i tiratge original, per una qüestió de concepció de l’exposició (acostar al públic d’ara les formes de visualitat de la Barcelona de fa cent anys), per bé que això exigia un esforç al visitant atès que aquells tiratges solien tenir unes mides molt petites i, en conseqüència, el visitant s’havia d’acostar molt i moltes vegades a la gran quantitat d’imatges fotogràfiques que formaven part del projecte. Uns altres comissaris, potser haguessin apostat per posar menys fotografies i fer-ne ampliacions i el públic s’hagués relacionat de manera diferent amb les peces concretes i, de manera immediata, amb el programa expositiu en general.

3.  En realitat, però, quan nosaltres havíem optat pel tiratge original, tampoc no estàvem sent purs del tot, no deixava de ser una posició teòrica o curatorial de partida perquè, ben mirat, el material que ensenyàvem no era exactament el mateix que s’hauria pogut veure fa cent anys; en el transcurs del temps havia patit intromissions, algunes fotografies tenien inscripcions dels propis autors si s’havien fet servir en premsa, o dels arxius que les custodiaven. Aleshores, havíem d’eliminar-les? Però, quines havíem d’haver mostrat?

4. Quan algunes veus s’han queixat de la intromissió del comissari en l’obra de Miserachs, se’m plantegen alguns dubtes: quan es critica que la figura o la funció del comissari és excessivament intervencionista, què s’està dient exactament? Que l’obra d’art parla per si sola, té una aurèola autàrquica i ningú la pot tocar? Però l’art de la nostra època no es caracteritza, precisament, entre d’altres qüestions, per l’apropiacionisme, per la utilització i reutilització d’obres que ja existeixen, per les lectures i relectures de la història de l’art i de la visualitat més immediata? O és que només els artistes poden intervenir sobre d’altres artistes? Però, qui posa els límits d’aquesta intervenció? La restauració d’una obra d’art no és una intervenció?, les decisions museogràfiques no són intervencions sobre l’obra en si mateixa?, si les fotografies de Miserachs van aparèixer en un llibre, l’exposició hauria d’haver consistit en ensenyar el llibre i res més?

5. En l’exposició de Miserachs hi ha una intervenció rotunda per part del projecte curatorial? Sí. Però, no hi és sempre? Per què aquesta intervenció és recriminada i, en canvi, no qüestionem les exposicions a l’ús en què es mostren pintures que han estat restaurades (és a dir, simulant que el pas del temps no les ha afectades), que mai l’artista no les havia vistes juntes, que s’ensenyen amb marcs nous perquè arriben a la institució sense marcs originals o amb els marcs que el col·leccionista que les pugui posseir havia col·locat?

No serà que la presentació escenogràfica de les fotografies molesta a alguns que, tot i dedicar-se a l’art contemporani, senten prevenció per alguns displays que ens recorden la cultura de masses? Molesta la construcció de les fotografies com a un collage tridimensional que simula el passeig per un carrer? Molesta el siluetejat de figures que són presentades en una mena de recurs mig diorama mig panorama, aplicant a l’època contemporània uns espectacles precinematogràfics molt populars a la Barcelona del dinou? Extreure aquells personatges del negatiu i aïllar-los és un pecat? Però és un pecat en si mateix o si l’hagués comès un “artista” se li hagués permès? No cal recordar aquí els casos i casos d’apropiacionisme de fotògrafs respecte a d’altres fotògrafs, però em permeto citar només el cas de Charlotte Bracegirdle, la qual practica una feina similar a la que es proposa en l’exposició, la intervenció sobre personatges de fotografies originals, com en el cas de la seva intromissió en la famosa fotografia de Cartier-Bresson del nen amb unes ampolles (vegeu aquí). Una fotògrafa ho pot fer i un comissari, no?

6. A tot això s’hi afegeix la naturalesa ontològica de la fotografia. No havíem quedat, amb Walter Benjamin, que el material que es pot reproduir tècnicament ha perdut l’aura de l’obra d’art ancien régime? Per tant, si ens hem alliberat d’aquella crossa aristocràtica de l’art entès des del poder, per què l’hem d’aplicar a un mitjà que no es contempla amb aquest caràcter presumptament noble o ennoblidor. La fotografia és un mitjà molt més democràtic en la història de la visualitat i intueixo que no és dolent presentar-lo amb unes eines diferents a les d’arts de prosàpia més baronial.

7. Un apunt final: potser és casualitat, però el dia que vaig veure l’exposició estava sent visitada per un bon grapat de senyors i senyores d’una certa edat que em va semblar que no eren habituals del MACBA i que, en canvi, estaven entusiasmats amb aquella presentació de les imatges fotogràfiques de Miserachs, les quals els feien immergir-se en una representació de la ciutat que ells van conèixer de primera mà. No em va semblar que ells se sentissin agredits pel “pecat” d’haver fet ampliacions, siluetes i projeccions lumíniques de les fotografies de Miserachs. Ben al contrari, era un públic entregat a l’escenografia, al “display” i, conseqüentment i en última instància, a la concepció de les fotografies originals. O, per ser més precisos, a la concepció del llibre que les va contenir i que ara es rellegeix en format expositiu.

Fet i debatut, el debat sobre els límits del mediador, curador o comissari, sobre el seu registre d’autoria o de subsidiarietat sobre l’obra els trobo d’alt interès teòric. I que tenen la seva desinència pràctica, quan concebem exposicions o quan les visitem. Però moltes vegades tinc la impressió que, com en aquest cas, sorgeixen moltes contradiccions, si no molta hipocresia en el sector on ens movem, on em moc.