Passa al contingut principal

HONRAR ELS GRANS! (O no jubilar la creació.)

                                Dia de la inauguració: Ramon Sicart, Patricio Vélez, Antoni 
                                 Marquès, Yamandú Canosa, Rosa Amorós, Susana Solano, 
                                 Sergi Aguilar I Aureli Ruiz!

A la Galeria Sicart, de Vilafranca del Penedès, hi ha una exposició que és, alhora, una exposició i un manifest. Una reivindicació de la dignitat de l’art, d’aquells artistes —els obrers de la creació, m’agrada dir-los— que el sistema ha volgut jubilar, però que encara tenen molta cosa a dir. El dia de la inauguració tenia una sensació que voldria traslladar esquemàticament a tots aquells que no vagin fins al Penedès per veure el conjunt de peces que s’hi mostren i, més enllà, el manifest que el conjunt traspua. Una sensació que ens afecta a tots els qui participem del món de la cultura (inclosos els espectadors): podem permetre’ns l’oblit permanent de tots aquells artistes que han superat l’etapa de la joventut o de l’emergència? El sistema artístic català pot ser tan exasperadament devastador amb alguns artistes que tenen tantes coses que ensenyar encara a les noves generacions? És sostenible aquest cicle tan ràpid on l’artista passa de ser emergent a ser llançat a l’abisme per part de les institucions?

El Ramon Sicart ha muntat una exposició que es titula “La maduresa del dibuix”. Allà ha reunit peces d’artistes el més jove dels quals és nascut  el 1959. Fixeu-vos en la plantilla:

Sergi Aguilar (Barcelona, 1946)
Rosa Amorós (Barcelona, 1945)
Alfons Borrell (Sabadell, 1931)
Yamandú Canosa (Montevideo, Uruguay, 1.954)
Joaquim Chancho (Riudoms, 1943)
Evru (Barcelona, 1946)
Antoni Llena (Barcelona, 1942)
Isidre Manils (Mollet del Vallès, 1948)
Antoni Marquès (Sabadell, 1956)
Aureli Ruiz (Reus, 1959)
Susana Solano (Barcelona, 1946)
Patricio Vélez (Quito, Ecuador, 1.945)






De tota aquesta nòmina de creadors de llarguíssima trajectòria, es mostren només dibuixos o, per dir-ho amb exactitud, es mostren no menys que dibuixos. El dibuix, per alguns, és la base de la creació visual, la seva essència. No sé si és veritat en tots els casos, però  entenc l’operació del Ramon Sicart: ensenyar peces molt actuals d’un seguit d’artistes que han desaparegut poc o molt de la primera línia de l’aparador per deixar ben clar que tots aquests autors i autores no han marxat a les Bahames a dilapidar les seves fortunes; que, ben al contrari, segueixen en territori català treballant, que no és poca cosa, treballar, treballar i treballar en la creació.

Tota l’operació se m’apareix real i metafòrica alhora, i s’hi deriven algunes preguntes o reflexions. Primer: Que des d’una perifèria (geogràfica i galerística) es poden construir operacions de gran calibre. I això no és poca cosa. Segon: coincidir el dia de la inauguració amb alguns dels artistes mencionats (que apareixen en una de les fotos que acompanya aquest escrit) era gratificant, per comprovar-ne la seva il·lusió jovenívola no exempta d’una profunda ironia de gats vells. Tercer: és impossible no preguntar-se què han fet malament els gestors dels museus d’art públics per abandonar a la seva sort la gent d’aquestes generacions (el MACBA, en primer lloc, però hi inclouria tots els museus, petits i grans, locals o nacionals, que s’omplen el pap en la defensa de l’art català, però que no el protegeixen, o no el protegeixen suficientment). Quart: l’única sortida que tenen aquests creadors és crear la seva pròpia fundació? És això el que la societat catalana pujolista i socialista ha vingut a dir de forma explícita o implícita amb les seves polítiques (sic) culturals? Les noves polítiques, cupaires i comuns, tenen alguna cosa a dir sobre això? O és veritat que quan senten la paraula art o artista mouen discretament la comissura dels llavis perquè tenen instal·lat en el senderi que tot artista és un petit burgès?


No puc acabar sense aclarir que, com he dit en el primer paràgraf, aquest projecte em sembla tot un manifest. Però abans que un manifest és una molt bona exposició on s’hi poden veure peces d’un altíssim nivell. Són dibuixos o, en alguns casos, transdibuixos d’aquells que, des d’una superfície petita penjada o traçada sobre la paret, pretenen transformar el seu observador, gens complaents, arriscats. No en va, estem parlant de grans creadors. I als grans, als nostres grans, sempre els hem de tenir en compte.


                                Una foto que em fa il.lusió: al costat del mestre Patricio Vélez

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

JAVIER MARÍAS, ¿DÓNDE ESTABAS CUANDO TE NECESITÁBAMOS?

El problema español está tocando fondo. Digamos que el proceso soberanista en Cataluña está provocando que todos tengan que pronunciarse. Sí, ahora ya es el momento de tomar posiciones porque los que pensaban que eso del “derecho a decidir” era un ligero tactismo de los partidos políticos están comprobando su error. Si hubiesen vivido en Cataluña se habrían dado cuenta de que, desde el 11 de septiembre de 2011, los partidos políticos están rezagados respecto a la sociedad catalana. Se habrían dado cuenta, no tanto en la Cataluña interior, mayoritariamente catalanista de siempre, sino en el antiguo “cinturón rojo”, dónde yo vivo, en esos feudos tradicionalmente socialistas (por dejación de los viejos “psuqueros”, por cierto), esos en los que gente como el alcalde Antonio Balmón luce un espíritu claramente antidemocrático, de que en los últimos tiempos ha crecido superlativamente el desencanto —o la rabia— hacia las políticas que el Estado español ha desplegado en Cataluña y sobre lo

LA CULTURA A TV3: PITJOR QUE FRIVOLITAT!

“Si la gent vol veure només les coses que  poden entendre, no haurien d'anar al teatre:  haurien d'anar al lavabo.” (Bertolt Brecht) Fa pocs dies, TV3 va dedicar el seu programa La meva a repassar els programes que el canal havia dedicat a temes culturals. I, abans de recordar emissions mítiques de la seva història, com Arsenal o Música per a camaleons , va donar la veu a algunes de les persones que, en els darrers temps, han tocat temes culturals a la pantalla de la televisió catalana. Per començar, el presentador del programa, Roger de Gràcia, entrevistava la periodista Bibiana Ballbè i li preguntava com es defensava quan l’acusaven de frivolitat en la manera que té de presentar la cultura al mitjà televisiu. Voldria reproduir algunes de les frases que la Ballbè diu en aquest moment de l’emissió: “Ho tinc tan clar”, “la resposta és tan fàcil”, ”la millor manera de parlar de cultura és fer-ho de forma entretinguda”, “estem a la tele i les coses han de ser bonique