Ves al contingut principal

ARTAUD, EN CATALÀ, ENS VIOLENTA LES VÍSCERES MÉS QUE MAI


Ahir, dia 10 de maig, van començar les activitats englobades en el BarriBrossa 2017, aquest recurrent recordatori que Brossa no és un espectre, sinó un far que encara és present en la polièdrica creació catalana, sortosament present si tenim en compte la diguem-ne relaxació (la mol·lície) de tantes i tantes propostes que venen avalades per les institucions.

I la primera activitat era la representació en català d'una obra fonamental d'un altre far de la cultura incòmoda, la creació del desassossec, Antonin Artaud: Per acabar amb el judici de Déu. Una representació de la companyia Teatre Kaddish / Nozomi 700  d'El Prat. Com podeu veure en la presentació de l'espectacle, aquí, la idea és reconstruir lliurement l'enregistrament radiofònic que el propi Artaud va fer per a la ràdio francesa a finals de 1947 i que, un cop enregistrat, el director de l'emissora va prohibir-ne la seva emissió. No sé si l'obra girarà o no, però de la representació d'ahir al magnífic espai escènic de la Biblioteca Francesca Bonnemaison, en trec dues idees apressades.  (La fotografia no es correspon amb la representació a la que jo vaig assistir.)

La primera és que el text d'Artaud és d'una actualitat brutal. La violència que en el seu text original es percep respecte al seu temps, l'any 1947, és aquí i ara d'una solidesa que pots prendre i aprehendre. Artaud va viure aquell any amb unes tensions internes molt bèsties, més enllà de les seves pròpies tensions, del seu estat mental, que la societat qualifica de bogeria perquè estava i està incapacitada per a assumir aquell allau de sons guturals, d'idees desbocades, de propostes complexes si no críptiques. I ja sabem que quan la societat no entén una cosa, no la pot assimilar en la seva rutina depredadora, la margina a les presons, als manicomis o, en la seva vessant lleu, a alguns reductes culturals. L'any 1947, llegint algunes de les seves cartes i dels seus textos, veiem un Artaud enrabiat pel fracàs de tot allò que ell havia defensat des de jove, una revolució individual profunda de tots els membres de la societat, una revolta interna que havia de portar a enderrocar el sistema i els sistemes, els religiosos i els polítics. D'aquí la seva obsessiva al·lusió als americans, són ells qui havien llançat unes bombes que, lluny de canviar una civilització que havia permès la barbàrie nazi, reforçava un altre rostre d'aquella mateixa civilització.

Dic que el text, traduït al català per a l'ocasió, és d'una actualitat brutal. Ho és, en primer lloc, per sentir aquella veu profunda, aquell desassossec bassal en la nostra llengua, amb paraules que la societat catalana, tan educada, vol relegar a l'ús molt i molt privat i menys quan Artaud les usa en sentits de preclara incomoditat: la caca, els pets, la castració, els orificis del cos, el cos mateix com a problema, i Déu com a problema...  Però és d'actualitat, també, perquè tants anys després dels temps des dels que ens venen els vòmits literaris d'Artaud, ara dits i executats i coreografiats pels actors de la companyia Kaddish, no podem oblidar que la societat occidental es troba en una barbàrie que Artaud deploraria amb la mateixa contundència: Trump, Le Pen, però també Macron (sí, ja sé que no és el mateix en les formes, però mantindrà el sistema), Merkel, Rajoy, els refugiats, Síria, les polítiques indecents en migració, el masclisme (la castració artaudiana no s'ha produït), la deshumanització anunciada el segle XX en plena efervescència... i Déu (els Déus) encara presidint tota la hipocresia.

La segona reflexió és d'àmbit estrictament local. Abans que res dir que poder veure en una sala teatral catalana una peça que t'incomoda és fascinant. Ja tenim prou obres que, bones o dolentes, mantenen la poètica aristotèlica al peu de la lletra, que et volen commoure per la via d'uns personatges, d'unes situacions. Aquí, la força de la paraula s'usa per a interpel·lar-nos directament, no pots agafar-te a una història, a una interpretació narrativa, no pots ancorar-te en l'argument. Veient la representació no podia treure'm del cap, no solament Artaud, sinó algunes de les lucidíssimes reflexions de Jacques Rancière sobre l'alternativa que suposa el teatre d'Artaud (que la companyia crec que interpreta molt bé) a l'ancestral submissió de l'espectador, un cop més, a la comoditat.

Quan acaba l'obra, la companyia ens proposa un joc final, ens pregunten si nosaltres creiem que les ràdios públiques catalanes podrien emetre aquella peça (que ahir van enregistrar per a poder-la oferir de manera seriosa). Dic que és un joc perquè tots sabem que això és impossible: si la societat francesa va impedir l'any 1947 la seva emissió, amb Artaud mateix dient o cridant el seu text (aquí podeu escoltar el programa original), una societat que sortia de la invasió alemanya, que clamava per nous aires de llibertat, com podem arribar a pensar que la timorata societat catalana permeti que la veu d'Artaud arribi als oients del país? Si la ràdio i la televisió nacionals ens bombardegen amb programes ensucrats, còmodes, transigents amb tota la putrefacció que ens circumda, el cant visceral d'Artaud que ahir vaig escoltar mai no circularà pels mitjans públics. No fos cas que tots ens poséssim a cagar en plena via pública.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”