Ves al contingut principal

ELOGI BOLXEVIC DE LA PERIFÈRIA. A PROPÒSIT D’"EL ENFERMERO DE LENIN"


Valentín Roma ha escrit una novel.la que no sé si és novel.la o assaig; igual com escriu assaigs (com el seu anterior llibre, Rostros) que no sé si era —és— assaig o novel.la; igual com quan defensa que el comissari d’una exposició no ha de voler ser “autor”, però conec poques exposicions tan autorals com les que ell ha organitzat; igual com... El meu amic Valentín Roma escriu, fa literatura d’alta volada, i ho fa des d’un territori o des d’uns territoris propicis a la llibertat de gèneres i formes, fora de constrenyiments imposats per la acadèmica i la seva necessitat de marcar dominis. Alguna vegada hem comentat amb ell una hipòtesi, una presumpció: els qui millor interpreten l’art, la visualitat, són aquells que es preocupen per escriure. Només això, que és molt: prendre consciència que, entre la infinitud de llenguatges que ens envolten i ens interpel·len, la literatura ens és necessària per entendre la visualitat.

Però quan, des de l’art, un arriba a l’hegemonia de l’escriptura, ja no pot aturar-se. I El enfermero de Lenin ho demostra: és una obra que té totes les marques de la literatura (no escric bona literatura perquè em sembla innecessari, un pleonasme; es publiquen molts llibres, s’imprimeix poca literatura), presenta diversos registres perquè s’hi acostin lectors que hi trobaran allò que cadascun d’ells busqui: un relat que llisca tot sol, a partir d’aquesta situació tan insòlita (un pare, malalt, a l’hospital, es pensa que és Lenin), que genera moments d’humor intel·ligent, de reflexions profundes, d’atmosferes carregades de suor i de sentiments; i, a partir d’aquí, un relat o una multiplicitat polièdrica de relats que expliquen, per mi, dos moments de la història recent del país o d’una part concreta del país. El pare i el fill mostren, en els seus respectius marcs temporals, que en el text són el mateix, dues maneres d’entendre el món des del compromís. Quina paraula tan en desús i tan necessària: el compromís, el polític, l’ètic, l’existencial.

Jo, com a lector, m’he trobat —m’hi he trobat— en el llibre en distintes inscripcions. No vull dir que m’hagi agradat, això és obvi, la cosa va molt més enllà: el Valentín ha escrit una novel.la, s’ha escrit a ell i, alhora, m’ha escrit a mi. És una sensació que ja vaig tenir fa uns anys mentre llegia “Paseos con mi madre”, de Javier Pérez Andújar. Ho vaig reflectir en una entrada del meu blog que acabava així: “De algún modo, ha ocurrido un hecho excepcional, Javier ha escrito con su pluma (o su teclado), pero, al ejecutar ese acto creativo, nos ha escrito a unos cuantos. Su pluma, su teclado, es el mío. Me ha escrito, aunque no pueda pedirle (¡mecachis!) participación en sus ganancias.” Ara, també he reviscut un altre cop la sensació: el Javier em va escriure des del Besós; ara, el Valentín m’ha escrit des del Vallès, des del Vallès “xungo”, vull dir.

Perquè hi ha una cosa que, des de la meva lectura, fa coincidir dos llibres tan diferents com els del Javier i el Valentín: estan escrits des d’unes perifèries, i no se n’amaguen; ben al contrari, les porten al centre del text o, si es vol, i per posar-nos estupends, de l’hipertext. La perifèria de la novel.la és com la que jo vaig viure al Baix Llobregat, al mític “cinturón rojo”: plenament combativa, gens amargada, amb una manera proletària d’entendre la joia de viure, però també reflexiva. Les situacions de tota la novel.la estan travessades per la força d’un pensament, d’unes interrogacions que no busquen els mecanismes avorrits i estrafets del sistema. El narrador s’interroga sobre el món, i nosaltres (jo, almenys) ens sumem a la bateria de preguntes, des de la possibilitat de canviar el món. Encara que sigui des del fracàs manifest d’unes generacions que no hem pogut canviar-lo. I què? Això vol dir que ens hem de sumar als bavosos cants hiperbòlics dels defensors del capitalisme? I una merda!

L’amic Valentín no ha escrit una novel.la política, però —eureka!— no ha defugit uns personatges i unes situacions plenament polititzades. Lluny de la insidiosa abúlia de tants i tants llibres que es publiquen avui dia, encara hi ha una literatura que ens fa discutir (discutir-nos) sobre ideologia. La presència de Lenin adquireix tants registres en el llibre —l’anecdòtic, l’argumental, el biogràfic, el revolucionari... — que no podem quedar-nos en aquella imbecil·litat dels qui criminalitzen el règim soviètic sense discriminació mentre callen com a cadàvers pútrids sobre les injustícies brutals de la societat contemporània.


-->
Poca cosa més a dir, la resta d’emocions i pensaments —de commocions, de pensacions— que el llibre m’ha procurat me les guardo ben avall. O ben a flor de pell, potser. Quan un llegeix un llibre, una novel.la, que es compromet amb una vida diferent a la que vivim, només pot fer un gest doble: abraçar l’amic i, immediatament, aixecar el puny mentre entones una tonada revolucionària, de les antigues, de les immemorials.


"[...] el alcalde sólo se preocupaba de los actos simbólicos, aquellos que modifican la perspectiva histórica de la memoria ciudadana."
Valentín Roma, El enfermero de Lenin, Ed. Periférica, pàg. 110.













Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”

MANIFEST DE MI SOL PER LA INDEPENDÈNCIA

1. Jo vull la independència a pesar del govern de la Generalitat i no gràcies a ell.
2.Jo vull la independència a pesar dels estratagemes de CiU (ara PdeCAT) i dels silencis d’Esquerra (i de Llach i de Romeva i de tants d’altres).
3.Jo vull la independència gràcies a les polítiques injustes, en contra dels més desfavorits, dels successius governs d’Espanya.
4.Jo vull la independència gràcies a les polítiques catalanofòbiques que han practicat els dirigents del PSOE i del PP des dels governs estatal, autonòmic i municipal.
5.Jo vull la independència a pesar d’aquells que, des d'una suposada esquerra, diuen que s’ha de solucionar l’encaix de Catalunya en l’estat espanyol, però no han fet res per a posar-ho en pràctica.
6.Jo vull la independència gràcies a tots aquells espanyols, alguns amics meus, que van callar com a morts quan Espanya (el Parlamento i el Tribunal Constitucional) van anihilar un Estatut legal i legítim, ells que tant parlen ara de la llei.
7.Jo vull la independència grà…