Jo no vull ser espanyol. Podria donar moltes raons i explicar que la cosa no va de sentiments o de sensacions, va de conviccions, d’arguments polítics, històrics i, sobretot, culturals. Però no cal que ho faci, a hores d'ara això només serviria perquè els qui no volen ser espanyols se sentissin més o menys representats per les meves paraules i els qui volen continuar sent-ho poguessin esgrimir raonaments que rebatessin els meus. És la lògica del debat intel·ligent: tenir opinions i defensar-les amb arguments que respectin els dels contraris, i viceversa. No, ara ja no ens cal donar raons; estem en una fase en què tots ens hem de posicionar. Ara, toca exercir un dret fonamental: escollir la Catalunya que volem.
Aquesta és la qüestió: se’n diu democràcia. Jo
no vull ser mai més espanyol i, en paral·lel, vull un canvi rotund de la
societat que ha de venir; per tant, votaré UN SÍ ROTUND L’1 D’OCTUBRE PER A UNA
NOVA REPÚBLICA CATALANA (encara que alguns dels qui ens han de guiar cap a endavant
em mereixin tan poc respecte). I espero que els qui no estiguin d’acord amb mi
votin un NO tan rotund com el meu (molts d’ells, amics meus, a pesar que són
conscients de les malures dels qui han governat i governen Espanya).
Jo sóc independentista. Però abans que això
sóc demòcrata. Sóc tan demòcrata que, amb l’edat provecta que arrossego, mai no
he guanyat cap votació ni municipal ni autonòmica ni estatal, i ho he acceptat
amb normalitat. Sempre he estat en minoria, ai las! Fixeu-vos en un detall: jo
mai no he volgut ser espanyol i sempre ho he estat, i de moment ho sóc. Però
mai no he rebentat res, he entès que la majoria de la societat en què visc ha
optat per altres camins, ja fossin autonomistes, espanyolistes, capitalistes,
neocapitalistes... i que les meves opcions tenien menys implantació. Mai no he
guanyat, ras i curt.
Per tant, ara és l’hora dels demòcrates de
debò, dels que vulguin votar Sí o dels que vulguin votar NO. Però que vulguin
votar. I que lluitin per a poder fer-ho, perquè els qui tenen por que pugui guanyar
el sí ho voldran impedir. I aleshores hauríem d’anar tots junts, els del sí i
els del no, per defensar el referèndum. Què més legítim que saber què pensen
els ciutadans de Catalunya, tots ells, una dona igual a un vot, un home igual a
un vot, sense quotes de representació, sense la intermediació dels partits? Jo
defensaré el referèndum per sobre de tot.
I un cop defensat el referèndum, si els
antidemòcrates no ens ho impedeixen, acceptaré el resultat, òbviament. I,
aleshores em sorgeix una pregunta íntima i il·lusionant: Jo que sempre he fet
de demòcrata en la pèrdua, podré ser demòcrata en la possible victòria? Perquè
si guanyés el SÍ, molts conciutadans acostumats a guanyar, a votar les opcions
més còmodes sabran en pròpia pell, com sabem tants de nosaltres per la nostra història,
que ser demòcrata en la derrota, en la minoria, és el que distingeix les
democràcies de debò.
La qüestió del referèndum posa també sobre el mapa social català a una bona part de ciutadans, entre els quals involuntàriament m'hi trobo, als que se'ls hi fa difícil posicionar-se. Tant debò estigués entusiasmat en participar-hi amb un sí o amb un no, si darrera d'aquesta decisió (a Espanya o a una república catalana), hi hagués una voluntat política de construïr una comunitat més solidària, un país valent amb polítiques més incisives que servissin per posar fre a l'especulació i a les injustícies que quasi tots patim. Però sembla que ara no és aquest el debat. Ens mirem tot el que passa i no ens sentim capaços de formar part, de participar-hi. Potser som nosaltres també uns derrotats de la democràcia.
ResponEliminaAlfred. No participar ja és una derrota. Cal arriscar-se i anar endavant. És una oportunitat de caviar les coses i construir aquesta societat que voldríem. Una oportunitat vol dir que pot sortir bé o no. Però si no s'intenta segur que hem perdut.
Elimina