EMMANILLATS!
La fera espanyola desbocada
La setmana vinent
l’Estat espanyol emmanillarà les institucions catalanes. Per tant, emmanillarà
tots els catalans, tant els qui estem per la independència com els qui no.
D’entre aquests últims, n’hi haurà que estaran contents, “Vivan las cadenas!”,
cridaran eufòrics. Els ignorants no saben que quan es viola la llibertat d’un
veí, tu també ets a punt de ser violat. Una altra cosa és que t’agradi.
L’Estat espanyol
emmanillarà els catalans més del que ja estàvem, uns i altres, tots. Però la fera
està desbocada. I hem de reconèixer que hem tingut pocs recolzaments. D’Europa
tampoc no podíem esperar gaire cosa, d’aquesta Europa que assassina per
deixadesa o per acció directa la gent que vol venir al continent, aquells que
fugen de la guerra i de la misèria i es troben amb l’oprobi més gran, el de
l’opulència mesquina i autoritària. Per l’oligarquia europea, els
independentistes som un mal similar al dels refugiats, volem trencar la seva
hegemonia malaltissa, la del diner.
La fera espanyola
està desbocada. Hi ha hagut molts espanyols que ens han fet
costat, però a títol individual, i els ho haurem d’agrair tota la vida. Però, quina pena!, les institucions espanyoles han fet costat al poder postfranquista. I aquell
partit que es diu socialista permetrà i participarà en l’emmanillament, com ja
ha fet fins ara. I dins de Catalunya, alguns que es deien d’esquerres, callaran
o aplaudiran d’amagatotis la repressió. Ho faran amb petits discursos que
semblaran vinguts del marxisme-leninisme, però hauran oblidat, mesquinament, la
seva obligació d’estar al costat dels oprimits, dels castigats per voler conèixer l'opció majoritària dels catalans, d'uns i d'altres, de tots.
I què farem?
Resistir. Si algú es pensa que una comunitat transversal com la catalana
defallirà, és que són tan obtusos com tots els covards que, amb la que està
caient, encara citen Pujol i la dreta catalana com a excusa per a no
posicionar-se davant de la fera. Quanta ignomínia! Quanta desraó! Per fer veure
que estan en contra de la burgesia catalana, s’alien amb la fera parafeixista.
Ells, que no van fer res per obtenir un referèndum plenament democràtic, ara es
queixen de les garanties del procés. Cecs i sords, no han anat a mobilitzar-se
al carrer, on convivim gent de tota condició social, de diversos orígens
geogràfics i amb objectius ideològics molt diferents per reclamar democràcia.
Si els meus pares
em van educar, enmig del franquisme, en llengua catalana per a fer una societat més justa, ara, els fills d’aquell règim dictatorial i els seus adlàters (i
els qui callen) no aconseguiran tombar el clam d’una societat que vol
decidir el seu futur.
Ningú no sap com
actuarà la fera, sabem que ho farà despòticament (com ja ho ha fet als
tribunals i als carrers, colpejant i empresonant gent pacífica). Però el que més em preocupa no és això. El
que m’amoïna és quina ha de ser la nostra resposta. La resistència, ja ho sé.
Però, quina? Amb la fera passejant-se per les nostres institucions i pels
nostres carrers, hem de seguir fent la nostra feina com si no passés res? Hem
de deixar de fer classes a la universitat? O hem d’anar als llocs de treball
per a revoltar les consciències democràtiques d’aquells que encara no estiguin
arrossegats per l’abúlia i la roïnesa? Hem de continuar anant a les
inauguracions (pomposes o no) del món de l’art? Jo sé que no hem de deixar de
treballar, cadascú amb les nostres coses, per evitar que algun d’aquests
facinerosos ens vulgui prendre alguna de les conquestes que hem aconseguit, a
pesar dels enemics i, més encara, a pesar dels amics. Però els temps són
incerts i cal rumiar bé les respostes que donarem.
Perquè emmanillats
o no, resistirem. I els qui vulguin fer reflexions teòriques pler salvar els glutis,
primer que s’arromanguin i comencin a trencar les manilles del poder borbònic
postfranquista.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada